Hi ha una història que vaig sentir explicar a Jack Kornfield i que il·lustra el món de la pressa, del pilot automàtic i de la desconnexió en les societats occidentals. Tracta d’un experiment realitzat en el metro d’una gran ciutat, on un músic es posa a tocar en hora punta. Durant els 45 minuts que està tocant una peça de Bach, es paren unes poques persones, algunes donen uns quants diners però la gran majoria passen de llarg, sense aparentar prestar la més mínima atenció, perdudes en les seves coses, projectades cap al seu destí amb pressa. Absents. El músic resulta ser un virtuós violinista tocant amb un violí que val milions d’euros.

Vaig agafar el metro fa uns dies, anava envoltada de gent jove que sortia un divendres tarda. Va pujar un home de mitjana edat, es va presentar en veu alta i cito textualment: com algú nouvingut de l’Argentina i cantant líric buscant una oportunitat a Barcelona. En la meva ment va aparèixer de cop la trista història del virtuós violinista, així que em vaig observar, tot en mi es preparava per al desastre, podia sentir ja la tristesa, anticipant la desconnexió i la falta d’interès de les persones del vagó.

L’home va cantar una preciosa ària i en acabar, allà on la ment esperava un fred silenci ple d’indiferència, va aparèixer una calorosa ovació que va recórrer el vagó. Els joves amb aspecte una mica inquietant, turistes amb aspecte de cercabregues i molta altre gent van aportar generosament amb diners, fins i tot vaig arribar a sentir qui li va demanar el bizum al cantant líric perquè no tenien efectiu en el moment…

Jo vaig sortir del metro amb un somriure, la confiança renovada, molta calor en el meu cor i una nova lliçó d’humilitat i d’habitar en el no-saber.

No tenim idea del que passarà, l’única cosa que té sentit és fer-ho tan bé com sigui possible a cada moment, escoltar i aplaudir la bellesa quan se’ns regala, gaudir d’algun gran moment de connexió amb altres éssers humans i més que humans, celebrar la vida. I mai donar-se per vençuda.

La desesperança i la desesperació són creacions de la ment, la vida no coneix el desànim. L’esperança activa sorgeix en aquest espai del no saber, de viure l’instant i deixar-se sorprendre.


Foto de Filippo Andolfatto en Unsplash

Entrada similar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *