A la Léa, la Naomi i en Trumi companys de passeigs

Fa ja uns dies vaig sortir a passejar pel camp amb unes amigues de 6 i 9 anys, enmig del passeig una d’elles va exclamar: ostres ens hem oblidat la bossa i les pinces per a recollir escombraries! Hem caminat moltes vegades juntes i solem fer-ho amb una bossa per a recollir la basuraleza que anem trobant. En un instant em van travessar diversos sentiments: esperança, vergonya i culpa.

El primer que va aparèixer va ser l’esperança en forma d’alegria, en veure com a persones tan joves estan conscienciades per a cuidar la naturalesa d’una manera que moltes persones adultes desconeixen. No es queixen de les escombraries, simplement la recullen, la reciclen, prenen la responsabilitat de fer alguna cosa. Però immediatament va aparèixer també la vergonya i la culpa, de pertànyer a les generacions que han permès i contribuït a la contaminació, a l’abús i l’espoliació, vergonya, de contribuir a una cultura que obliga nenes a anar recollint merda pel bosc.

Moltes persones (em o es) diuen que el canvi vindrà amb les generacions futures, que és a ells als quals cal educar. Jo (em) dic: Que quin morro! Aquesta manera de passar el mort als qui no l’han creat amb la condició de continuar gaudint de comoditats i privilegis, sense moure un dit.

No hauríem de defugir la responsabilitat com a adults en tota aquesta atzagaiada amb l’excusa que és difícil el canvi. Tot indica que no tenim el temps d’esperar que creixin i ho facin millor que nosaltres. És ara i és a mi i a tu que ens toca actuar, “la veritable generositat amb el futur és donar-ho tot al present” diu Albert Camus

A les bones ancestres que volem ser, ens toca fer la nostra part i, fins i tot, una mica més. Ajudar a les que vénen, perquè puguin volar alt o simplement viure en un món on el terme basuraleza consti en desús al diccionari

Entrada similar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *