Fa poc temps va morir algú molt estimat. Va ser un moment únic i preciós poder acompanyar un ésser tant proper en els seus darrers instants de vida. Cuidar els detalls, les relacions i les paraules al seu voltant. Veure com la vida i la mort conviuen amb tanta naturalitat si no ens aferrem a res és alliberador i deixa com una gran sensació de pau a l’entorn.

Pau, serenitat i també la tristesa i la nostàlgia dels moments compartits, d’aquelles abraçades que ja no tornaran, però que guardo com tresors a la memòria de la pell.

La mort posa en evidència la impostura de la realitat en què vivim, i a vegades per això també ens descol·loca i ens pot deixar sumides en la desesperació. M’ha ajudat aquest conte clàssic budista que vull compartir sobre una mare, la mort d’un fill i la saviesa d’un gran mestre:

Hi havia una vegada una dona vídua que només tenia un fill. Després d’una malaltia, el jove va morir. La pobra mare, ja al cementiri es ajaure a terra i era tal la seva desesperació que es negava a menjar i a beure:

-Només vaig tenir un fill, era tota la meva vida Ara ja no hi és. Vull unir-me a ell en la mort -deia desconsolada.

El Buda, que era a prop, es va assabentar del sofriment d’aquesta dona. Va anar al cementiri, envoltat de diversos monjos. La dona el va veure arribar i, impressionada per la seva majestuositat, es va prostrar als seus peus.

Per què et quedes en aquest cementiri? va preguntar el Buda.

-Perquè el meu fill jeu aquí i vull morir amb ell Però no podria vostè, mestre, portar-lo de nou a la vida?

-És possible, però necessitaria un foc -va dir el Buda.

-Això és fàcil -va dir la mare esperançada-.

-Tot el que necessites és foc d’una casa on mai hagi mort ningú –va demanar el mestre.

La pobra dona es va posar en camí. Va preguntar a totes les dones i homes que va trobar:

– Ha mort algun dels teus parents?

Li responien:

– Des dels nostres avantpassats fins als nostres avis, tots han mort.

Va entrar a casa d’una dona que li va dir:

-Vaig tenir una filla, està morta.

En una altra casa, li van dir:

-Els nostres pares van morir l’hivern passat…

Va visitar dotzenes de cases i en totes va rebre la mateixa resposta. Així que va tornar al Buda i va dir: Així que va tornar al Buda i va dir:

-Soc aquí, amb les mans buides, perquè en totes les cases hi ha hagut una o més morts.

El Buda li va parlar dolçament: “Des del principi de l’univers, tota criatura vivent ha hagut de morir. Aferrar-se al que ha de desaparèixer comporta sofriment Encara que estimem i protegim totes les formes de vida, seria millor alliberar-nos de la roda d’existències sobre la qual girem sense descans i alliberar a tots els éssers.

La pobra mare va escoltar i, a poc a poc, la seva ment va escapar de la presó del dolor, i va trobar la pau.

Avui cel.lebraríem el sant del pare, sempre va marcar el començament de l’estiu. Et trobem a faltar. Molt bona continuació pare.

Entrada similar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *