A vegades intueixo la força i el poder de l’energia que està destruint aquest món i sento una esgarrifança que em recorre. Llavors si penso en què puc fer jo, m’assalta la desesperança, em veig tan petita enfront de la magnitud del que està passant en el món, que no puc sinó sentir-me naïf per conrear l’esperança activa i intentar també contagiar tot aquell qui puc del poder de continuar creient que el que fem compta. A vegades m’ho repeteixo com un mantra : el petit és important, com nàufrag s’aferra a alguna cosa que flota. Quan has travessat un desert en la vida, sigui físic a causa d’una malaltia, emocional o fins i tot espiritual, precisament quan has travessat un desert, llavors coneixes el gran poder dels petits passos, de continuar posant un peu davant de l’altre, simplement això un peu davant de l’altre. Una respiració a cada moment.

Respirar, continuar caminant i com deia c acaronar la terra a cada pas.

Caminar la nostra particular senda. Res més.

Entrada similar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *