El problema de l’ecocrisis de està allà fora, fora de nosaltres mateixes, sinó que és un problema relacional. Com ens relacionem amb el planeta, amb la resta d’éssers vius i amb la resta d’éssers humans és un réflex del nostre sistema de creençes i valors.
Ortega i Gasset afirmava: “Vivim en un món de creençes” i una creença arrelada i central de la civilització occidental dominant te a veure amb la creació d’un individu, d’un jo separat i la resta. És la máxima expressió de l’ideal de la cultura occidental, basat en el paradigma newtonià: individus independents, separats, completament lliures i desconnectats de les seves relacions.
Tot i que del paradigma newtonià fa dècades que ha estat superat en l’àmbit de la ciència, que afirma que vivim en un món quàntic, encara continua ben viu i vigent en el nostre dia a dia i en el nostre ideari social. En el nou paradigma quàntic tot està interrelacionat i és influenciable per la resta.
Molt abans de la quàntica, en la tradició Lakota de nord amèrica les persones invoquen a totes les seves relacions i s’entenen com un entreteixit de relacions amb tot el que existeix. Però en el nostre món hem deixat de relacionar-nos amb el planeta , diu Francis Weller, cosa que havíem fet durant milenis, i així patim una mena de solitud d’espècie.
La pregunta a fer-se és : com comencem a restaurar aquesta conversa amb el planeta? Perquè allò amb el que no ens comuniquem, no ho comprenem. Allò que no comprenem, ho temem. I, allò que temem ho destruim.
I com restaurar aquesta comunicación malmesa? Francis Weller ens dona dues pistes:
Sintonitzar amb els ritmes de la natura. Deixar de seguir el ritme de les màquines, el ritme dels electrons i recuperar els ritmes naturals. Baixar el ritme, el temps de la natura és també el temps de l’ànima, nosaltres també som natura.
Entrar en contacte amb el dolor que sentim pel món, tocar el dolor. Sigui com sigui que aquest dolor s’expressi: desesperança, tristesa, por, indignació, cinisme,… Qualsevol experiencia emocional és vàlida davant el terrible moment en què ens trobem com a humanitat.
Potser regenerar la nostra relació amb el planeta passa no únicament per intentar salvar-lo, qui sap si ho podrem fer, sinó fer allò que és correcte en aquest moment. Cel.lebrar el que compartim, el món i la vida a la que pertanyem. Tan sencill com sentir-nos en interrelació com un gest de salut mental.
Potser no podrem salvar el món, però sempre podem oferir la nostra presència.
