Ha mort Jane Goodall, pocs com ella ens han obert la mirada per tractar a l’altre com un igual, no li va importar gaire que l’altre fos un ximpanzé. Així va desdibuixar una mica la frontera entre l’animal i l’humà, entre nosaltres i ells.
Fa pocs mesos vam perdre a una altra gran dama de la protecció de la vida, la Joanna Macy.
Ambdues han mort passats els 90 anys i amb les “ botas puestas”. Fins el darrer moment han estat treballant, guiant, inspirant i animant-nos per tal de protegir tot allò que hi ha de fràgil i bell en aquest planeta.
Estic de comiat, amb la seva pèrdua em sento molt més òrfena i també més responsable. Com deia la Joanna Macy , no s’hi val somiar que vindrà un “llanero” solitari a treure’ns les castanyes del foc. Ja no podem esperar tampoc que les grans dames ens salvin, cal adonar-nos que, , “ som aquelles que estàvem esperant” i actuar en conseqüència.
A mi m’agradaria actuar i viure sense pes ni culpa, pot ser amb l’alegria, la lleugeresa i la determinació que dóna saber que sempre val la pena fer allò que te sentit, més enllà del resultat.
El camí cap a un món més sa i amable no està marcat, no és clar i no sembla fàcil. Les grans dames ens vetllen i inspiren i, per sobre de tot, ens tenim les unes a les altres. No només “ som aquelles que estàvem esperant”, sinó també som les que “ens estàvem esperant “. Agafem el relleu, amb humilitat i determinació, no estem soles en aquest camí, som moltes, som valentes, som suaus, som la vida que es cuida a si mateixa.
Gràcies Joana, gràcies Jane, gràcies per tots els regals de les vostres vides plenes de generositat. Moltes gràcies i molt bona continuació!
