Sempre he tingut una relació difícil amb la meva pell, he tingut tendència a que no m’agradés i a jutjar-la amb duresa: massa blanca, massa sensible, massa seca, poc llustrosa, poc bonica, mai prou bé. A la pregunta de si canviaria alguna cosa del meu cos, la meva resposta ha estat sempre clara: la meva pell.
Aquesta relació no ha anat millorant amb els anys, més aviat al contrari. A mesura que han aparegut arrugues, taques, línies, marques, flaccidesa,…, i tot allò que ens passa amb el pas del temps als cossos humans, la relació no ha fet més que empitjorar. Posar-me davant el mirall i sostenir l’impacte de la vida en la pell no és un repte fàcil, especialment quan puc tenir accés a tot un ventall de tractaments, més o menys agressius, que em podrien ajudar a esborrar, amb discreció, tot signe de vellesa en el rostre.
Així que els darrers anys m’he trobat a mi mateixa resistint o aguantant davant de les pressions externes i sobretot internes per millorar el meu aspecte, però com un acte de militància, de resistència, per reclamar i defensar el dret i l’espai a envellir. Confesso però que sostenir aquesta postura no em feia sentir necessàriament feliç.
A la vegada l’alternativa tampoc no em satisfeia, entrar a una carrera impossible de vèncer, una lluita contra el temps i la natura de les coses tampoc no era una sortida real. Amb alguna amiga també «activista» ens hem arribat a prometre el resistir plegades la temptació, de tant dur com es pot arribar a fer, hem necessitat suport mutu i sororitat en l’arruga
I així, han anat passant anys, ballant en la polaritat d’imposar-me envellir naturalment o deixar-me caure pel dolç i temptador pendent dels tractaments estètics i la seva promesa de joventut eterna.
Però gràcies a la pràctica vaig prendre consciència que aquesta “pressió estètica” anava molt més allà, i no pel fet de ser general ni estar completament normalitzada, deixava de ser una forma de maltractament i auto-odi que havia interioritzat i abraçat totalment i que m’estava generant un sofriment enorme, moltes vegades inconfessable.
Tocar en profunditat aquest sofriment, obrir-me a ell, sense pretendre banalitzar-lo ni amagar-lo em va permetre trobar un camí mig a explorar. Obrint-me a ell, aquest sofriment davant el mirall, aquesta mirada plena d’hostilitat cap a mi mateixa poden ser transformats en font d’acceptació i amabilitat. De sobte aquesta part del meu cos que no ha rebut més que retrets en la seva tasca silenciosa i vital pot començar a rebre reconeixement, agraïment o fins i tot amor. Què passaria si em permetés explorar aquesta possibilitat?
Potser el que passaria seria que podria apreciar que la meva pell és un miracle que porta protegint-me anys de les agressions externes, amb els recursos limitats que té. Potser veuria que les cèl·lules de la meva pell reben tots els impactes del sol, el vent, els productes químics. Si ho veig així em sembla que les cèl·lules de la meva pell són unes heroïnes fent una tasca àrdua i silenciosa durant dècades, dia rere dia. Si miro profundament puc veure que la meva pell és el vestit que porto cada dia des que vaig néixer i que portaré la resta de la meva vida, el mateix vestit portat cada dia durant dècades. T’ho imagines?. Amb els ulls de la gratitud penso que n’hem sortit prou ben parades amb unes quantes o moltes arrugues i marques, que tot això són signes de vida i expressió com l’escorça d’un arbre que envelleix. M’agrada sentir-me com un arbre amb una escorça que madura i tractar-me amb suavitat.
Si ho miro així, nua d’hostilitat i aversió, sorgeix de manera espontània l’amor, la gratitud en la mirada i l’amabilitat en la relació cap a mi mateixa. Ja no he de resistir, puc fer de la imatge del mirall una pràctica de no-hostilitat, d’amor i acceptació radical. Sí, em ve de gust cuidar-me, però com un acte d’amor i no de rebuig. Més alineada amb la realitat de la vida i la seva impermanença, trobo una pau que fins ara no havia tocat. La pràctica d’acceptar la impermanença, anicca, davant el mirall.
